CATALÀ

PROU AGRESSIONS MASCLISTES!!

[Poden signar aquest comunicat totes les persones a nivell individual , o bé col·lectivitats (centres socials, organitzacions, col·lectius…)

Si vols signar el següent comunicat mana el teu nom complet a:  contraasagressons@gmail.com]

El motiu d’aquest escrit és la necessitat urgent de convertir el que és privat en públic, el que és social en polític. La necessitat urgent d’una resposta real i efectiva contra les agressions masclistes que patim les dones diariament.

Durant l’estiu del 2015 una dona, que podira ser qualsevol de nosaltres, va patir una agresió masclista en un espai ludic festiu nucturn, o sigui, social, o sigui polític. Així li va manifestar al seu agresor que, incredul davant la protesta, la va questionar i es va burlar repetidament del fet.

Aquesta dona va sentir que ja n’hi havia prou d’agunatar, que totes les agresions importen. Va fer públic el que és privat i li va concedir l’importància deguda a les actituts intolerables que totes patim. Va decidir que aquell dia era el de posar nom i cognoms a les agresions masclistes, ens vam organitzar i vam organitzar una resposta col·lectiva. Vam donar cos a la sororitat. I aquest fet, sense pretendre-ho, va alterar i descolocar el panorama dels moviments socials d’esquerres de la ciutat, afectant a moltes relacions grupals i personals.

En aquell moment vam explicar novament el que és la violència masclista. Que la macroviolència se sosté en la microviolència. Que no és questió del lloc on es posa la mà a l’altra persona, sinó que es tracta de consentiment.

Va ser necessari reiterar aquestes explicacions i dindondre-les, perquè vam assenyalar a un home que participa dels moviments socials alternatius i d’esquerres. Si ell participés en col·lectius d’un altra mena, segurament les mateixes persones que van condemnar la nostra resposta, l’haurien acceptat sense questionar-la.

Fins ara hem vist com l’agressió, denunciada a través d’un manifest, ha sigut ignorada, questionada i desacreditada. El manifest s’ha descontextualitzat i versionat sense respectar l’original.

Arrel del nostre posicionament, hem patit violència misògina repetidament, al carrer i a les xarxes socials. Ens han titllat d’histèriques, feminazis o resentides. S’ens ha inquirit, cuestionat i insultat, entre altres per un grup d-homes que recolza l’agressor. Malauradament, encara moltes persones consideren que tenen el dret de decidir si una dona ha patit o no una agressió masclista.

La nostra denúncia pública volia crear conciencia feminista a través de la reflexió personal i col·lectiva, entre les persones que ens declarem feministes. Reivindiquem la necessitat de reflexió i debat públic sobre el que hem après, o ens han ensenyat a mantenir en privat.

Enlloc de crear debat, s’ha fet una guerra que considerem irracional. Es va demanar una disculpa pública de Suso Sanmartín per una agressió que mai ha negat haver comès, pero que mai ha reconegut com a tal.

Abans de publicar el manifest, vam convidar l’entorn polític de Sanmartín a reflexionar sobre el seu comportament, i sobre la probabilitat que fets similars recaiguin sobre qualsevol altre home de l’esquerra militant. Vam demanar que es recriminessin actituds similars i que es donés un posicionament en contra. Els col·lectius amb qui vam contactar no van satisfer del tot les nostres demandes.

Reclamem saber que els nostres suposats companys de lluita i en altres àmbits, també són capaços de renunciar als seus privilegis i entrar en comunicació amb amb nosaltres quan els ho exigim. Reiterem que l’esquerra política i social només serà esquerra política i social quan les persones que l’integrem estiguem disposades a renunciar als privilegis de tota mena. Entenem que és un exercici imprescindible per acabar amb el patriarcat i altres formes de poder opressives.

L’estiu del 2015 vam decidir moure el focus d’atenció: de l’agressor vam passar a fixar-nos en el debat públic i l’acció política contra les agressions masclistes, les consequències que en deriven i sobre la millor estratègia per afrontar-les i arrencar-les d’arrel dels nostres espais de vida i de participació política.

Nosaltres ho hem fet. Assumim física i emocionalment un procés d’autodefensa i construcció d’alternatives a l’hegemonia masclista. Ho hem fet i ho seguirem fent.

L’hivern passat, l’agressor va interposar una denúncia contra algunes de les 186 signants del manifest, acusant-les d’injúria al seu honor, traslladant així el debat polític al terreny judicial. Delegant un conflicte que hauria d’abordar-se en assembles i espais de refelxió i debat a institutcions que no tenen eines vàlides per lluitar contra la violència patriarcal i que, en tot cas, no reconeixem com autoritats per decidir què és o no és una agresió masclista i com hem de respondre davant d’ella.

Va quedar clara també la vigència dels primitius còdis d’honorabilitat, que durant segles han encobert tractes vexatoris envers les dones, usos i objectificació.

La denúncia ha prosseguit, i aquest estiu les dones assenyalades han d’acudir a un acte de conciliació en el què l’acusació demana 15.000€, i disculpes públiques de les acusades.

Nosaltres no acceptem cap mena de falsa conciliació. La nostra lluita transita per altres espais.

La denúncia d’una agressió masclista en un entorn de proximitat política evidencia fins a quin punt la violència masclista és un problema estructural i és recolzada i consentida a la nostra societat.

Les agressions a les dones són tan interioritzades per la majoria que es fan invisibles inclús per aquelles que creuen estar alerta en tot moment. Urgeix pensar a qui beneficien i de qui són còmplices aquells que participen de la criminalització del moviment feminista. Una actitud que queda com a única resposta a una violència subtil, soterrada i quotidiana. La denúncia per injúries a l’honor d’un agressor, contra 186 signants d’un comunicat que pretenia visibilitzar una agressió, a qui beneficia? De qui és còmplice?

La demanda de 15.000€ per danys contra l’honor per part de l’agressor i el seu joc de significar-se en el paper de la vícitima, on deixa el debat sobre les agressions i la violència masclista?

Amb aquest procés estem veient que el fet de declarar-nos feministes i combatre les agressions comporta conseqüències. Però per les dones que al llarg dels segles han combatit el poder i han respost contra la violència patriarcal és una necessitat vital i política respondre fermament, un cop més, desde la sororitat amb la dona agredida i amb totes aquelles que han patit agressions diverses per participar en la denúncia pública. Si hem d’anar a judíci, anirem a judíci però no farem ni un pas enrera en aquest camí que estem segures de recórrer.

Contra la victimització de l’agressor: la dignitat de les agredides i el seu dret a respondre.

Contra l’honor dels agressors: la ira de les feministes i el nostre dret d’autodefensa.

Davant el silenci i la complicitat cega amb les violacions quotidianes: les veus que els dónen nom.

Seguirem exercint el nostre dret irrenunciable a l’autodefensa davant el masclisme i els seus còmplices.

PROU AGRESSIONS MASCLISTES!

SI TOQUEN A UNA, ENS TOQUEN A TOTES!

En la defensa del dret de les dones a viure sense violències i de respondre davant qualsevol tipus d’agressió. En la sororitat feminista i el recolzament a les dones i col·lectius denunciats